Calaix de Sastre

Diba Film Festival

2006-05-16T22:27:00.000+02:00

Del 24 al 28 de maig es celebra el DIBA Film Festival, festival de cinema digital. Per falta de temps no he pogut entrar a fons en els documentals que s’hi emete. M’he limitat a reproduir els textos dels que emetran i a destacar algunes altres pel·lícules que em semblen interessants.

Espais: Verdi Park i Sala Apolo, 5€/sessió - .www.dibafestival.com/

.
Aguaviva Ariadna Pujol (2005) Espanya – Recomanat!
Dissabte 27/05 a les 22:30 Aguaviva és un petit poble proper a Teruel que estava quedant deshabitat. L’alcaldesa va concebre la idea de oferir habitatge i treball per repoblar-lo i alguns famílies immigrants (argentines, romaneses) acceptaren la proposta. La jove documentalista Ariadna Pujol (Barcelona 1977), qui anteriorment havia rodat un molt bon documental sobre un altre poble (Tiurana), ofereix una mirada personal i propera d’aquesta peculiar aventura. El projecte, encarregat per la productora AleaDF, va tenir un llarg procés de construcció de 3 anys de durada.

.
Los héroes y el tiempo Arturo Ripstein (2005) Mèxic
Divendres 26/05 a les 16:30 h

“Mediante entrevistas a varios cargos políticos e imágenes de archivo, Ripstein desnuda los conflictos de una generación que hoy forma parte del stablishment y que hace treinta años idealizaba el socialismo revolucionario. “Es mi proyecto más triste, porque de este film emana una profunda sensación de desencanto”, comenta el director”
.

The twisted freams of a fixed rider / Sueño a piñón fijo Rafael Benito (2005) Espanya

dijous 25/05 a les 22:30 h

“Jean Marie ha sido bici-mensajero durante los últimos diez años. En Londres, todos le conocen porque organiza los “alleycats”, carreras ilegales que se celebran en hora punta. Ahora intenta convocar el primer “alleycat” en las calles congestionadas de París. Premio al Mejor Documental en el festival de cine de Málaga.”

Stroke Katarina Peters (2004) Alemanya

diumenge 28/05 a les 22:30

“Una parálisis repentina rompe la apacible vida de un matrimonio. Para Katarina filmar con una cámara la lenta recuperación de su marido le ayuda a sobrevivir al drama que le ha tocado vivir. Un conmovedor documental escrito en primera persona.”
.

La niebla en las palmeras Lola Salvador, Carlos Molinero (2005) Espanya

Divendres 26 16:30 h

“Construida a partir de fragmentos biográficos de Santiago Bergson, físico y fotógrafo de principios de siglo, el film reflexiona sobre la utilidad de la imagen y la manipulación de la memoria valiéndose de la física cuántica ¿Para qué sirve una imagen si no es para salvar la vida de un hombre?”
.

First Impersonator Chad Freidrichs (2005) Estats Units

Dijous 25 a les 20:30 h

“Sorprendente documental sobre los políticos y sus dobles donde la cámara sigue de cerca al doble de George W. Bush durante la campaña electoral del 2004 al tiempo que documenta la vida y la carrera de Vaughn Meader, el que fuera doble de J.F.Kennedy. Dos historias independientes que nos revelan estremecedoras coincidencias.”
.
Picolo Spetacolo Alice Rohrwacher, Pier Paolo Giorolo (2005) Itàlia

dijous 25 a les 18:30

“Un documental que muestra el dia a dia de las personas que trabajan en un circo itinerante. Una reflexión sobre el esfuerzo que supone dedicarse a producir belleza. Nunca nos atreveríamos a pedirle al circo que se quedara. El circo debe continuar su camino, recorrer países y paisajes.”
.

24 realities per second Nina Kusturika, Eva Testor (2005) Àustria

Diumenge 28/05 a les 20:30 h

“Los realizadores Nina Kusturica y Eva Testor acompañan a Michael Haneke durante dos años y medio: localizaciones, estrenos, salas de montaje... diferentes situaciones desde donde emerge el talento del cineasta. “El cine son 24 mentiras por segundo al servicio de la verdad”, declara Haneke.”

Altres pel·lícules destacables:

El arca rusa – Alexander Sokurov

Ten – Abbas Kiarostami

Sábado - Matías Bize

Dear Wendy – Vinterberg

Beatriz Barcelona – Claudio Zulián

The wild blue yonder – Werner Herzog

Festival de Cinema Asiàtic

2006-04-16T13:27:00.000+02:00

BAFF - Festival de Cinema Asiàtic – VIII edició
Barcelona, del 28 d’abril al 7 de maig

Tret de sortida pel consolidat Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona. Aquesta vuitena edició té com a eix central el cinema fet a l'Índia, sobretot les pel·lícules de Bollywood. Però també serà un espai per trobar una gran diversitat de formats i gèneres. La majoria de les pel·lícules són actuals, desconegudes al nostre país i molt difícils de trobar. El festival està organitzat per l'associació 100.000 retinas.

He fet un repàs a les pel·lícules documentals que s’hi podran veure i també he destacat altres pel·lícules que m’han semblat interessants per la seva posada en escena arriscada o innovadora.

- Recomanacions -

Les artistes du théâtre brûlé (Els artistes del teatre cremat) Rithy Pahn (2005) França -Camdodja
Pahn és un prestigiós realitzador cambodjà, que s’ha submergit en el recent passat del seu país en excel·lents pel-lícules com S21 la màquina de mort dels khmers rojos. Podrem veure la seva darrera obra, una proposta situada entre els marges de la ficció i la realitat. Un grup d’actors sobreviu de mala manera intentant fer actuacions en un teatre cremat i abandonat. No tenen subvencions, ni diners i passen gana. El país, que era ric en tradició teatral, els ha abandonat completament. Una reportera intentarà copsar les seves vivències actuals, encara que en ells emergiran els records de les massacres del passat. Pahn reflexiona sobre l’oblit i la memòria.
dilluns 1/5 a les 20:00. i divendres 5/5 a les 18:30
Aribau Club (Gran Via 567) entrada: 5€

Les artistes du thêátre brulé, Rithy Pahn (2005)

Breu apunt històric: Els khmers rojos van instaurar un govern dictatorial a Cambodja (1975-79) basat en el terror. Van morir més d’un milió de persones. Gran part de la família de Rithy Pahn va morir en un camp de concentració, on ell, amb 11 anys, va poder sobreviure. Emigrà a França on està desenvolupant una important carrera com a realitzador.

Anny Pyongyang (Estimat Pyongyang) Yang Yonghi (2005) Japó
Elogiat documental que s’endinsa en el tancat món de Corea del Nord. La realitzadora ens explica la seva història familiar: els seus pares, coreans establerts al Japó, decidiren enviar els tres fills grans a la mare pàtria, Corea del Nord, per ideals polítics. La Yang es quedà a Osaka amb els pares. Han passat més de 30 anys, els ideals comunistes s’han desmoronat i la familia segueix dividida. Visites als germans, intents de diàleg sincer amb el pare, anys recopilant material… premiada a diversos festivals, entre ells el Sundance. Web oficial.

dilluns 1/5 a les 18:45 CCCB (Montalegre 5) entrada 5€

dissabte 6/5 a les18:00 Casa Àsia (Diagonal 373) entrada gratuïta

Estimat Pyongyang, Yang Yonghi (2005)

John and Jane Ashim Ahluwalia (2005) India
Joves indis treballen multitud d'hores en els anomenats "call centers", punts d'atenció telefònica d'empreses nord-americanes ubicats a l'Índia. La Namrata, la Vandana i l'Oraef esdevenen la Naomi, la Vikki i l'Osmond, doncs es passen el dia parlant amb clients dels Estats Units. Viuen a Mumbai, però el seu cap està vint-i-quatre hores connectat als Estats Units. Amb un estil visual atractiu, Ahluwalia segueix el dia a dia d'aquests joves aportant-nos les seves contradiccions, lluites i somnis. El documental ha tingut molt èxit en la multitud de festivals que s'ha presentat.

diumenge 30/4 a les 21:00, CCCB (Montalegre 5) entrada: 5€

dimarts 2/5 a les 18:00, Aribau Club (Gran Via 567) entrada: 2,5€

- Altres documentals -

Digital search (Recerca digital) Park Ki-Young (2003) Cora del Sud
Park Ki-Young, productor i realitzador sud-coreà de 45 anys, ha rodat fins ara poques pel·lícules però amb molt èxit. Aquest senzill i lleuger documental de mitja hora retrata la vida accelerada dels habitants de Seül. En paraules del propi Ki-Young “en aquest curtmetratge he volgut fer un tribut al cinema mut. Amb aquell esperit naïf i sincer he explorat les possibilitats del video digital, intentant continuar amb la gran tradició dels pioners”.
dissabte 29/4 a les 20:00, dijous 4/5 a les 18.30
CCCB (Montalegre 5) entrada gratuïta

Digital Search Park Ki-Young (2005)
.
.

Darshan Jan Kounen (2005) França-Índia
L’Amma és una guia espiritual hindú, considerada per molts una santa, fomosa arreu del món. Sovint ha vingut a Barcelona, formant-se llargues cues per poder ser abraçat per ella i rebre el seu amor. Així és l’Índia, un país ple de guies, santons, mahatmes i devocions per tot tipus de Déus i rituals d’amor i pau. L’holandès Kounen ha rodat un diari acompanyant l’Amma per tot el país, en un viatge a través de l’espiritualitat de la Índia.
dilluns 1/5 a les 20:45 CCCB (Montalegre 5) entrada 5€
dissabte 6/5 a les 16:30 Aribau Club (Gran Via 567) entrada 1,5€
.

.
I was born but… Roddy Bogawa (2004) Estats Units
Rememorant amb el títol al mestre Ozu, Roddy Bogawa, artista nord-mericà d’origen japonès, explora les contradiccions amb les que es troben els nascuts en el mestissatge de la cultura nord-americana. Ens explica la seva adolescència, submergint-se en els records de la breu i veloç era punk (finals dels 70, Los Angeles). Crea un autoretrat experimental on barreja imatges dels concerts, amb entrevistes íntimes amb els seus pares, xerrades amb alguns músics d’aquell temps o retrats de nordamericans d’origen asiàtic. Interessant experiment narratiu
dissabte 29/4 a les 18:00 Casa Àsia (Diagonal 373) entrada gratuïta
dimecres 3/5 a les 16:30 CCCB (Montalegre 5) entrada 5€
.

The Grace Lee Project Grace Lee (2005) Estats Units
El rus Viktor Kossakovski recercà tots els que naixeren el mateix dia que ell a St. Petersbourg en el documental “Dimecres 19/7/1961”. Grace Lee, realitzadora nord-americana d’origen coreà, planteja una proposta similar: “hi ha més dones als Estats Units que es diguin Grace Lee? On són? Com són? Perquè no les conec? Perquè les dones asiàtico-americanes resten en segon terme?” Un plantejament divertit per un documental sense pretensions cinematogràfiques i molt llunyà a la densitat de Kossakovksi. Web oficial.
dimarts 2/5 a les 17:00 CCCB (Montalegre 5) entrada 5€
divendres 5/5 a les18:00 Casa Àsia (Diagonal 373) entrada gratuïta
.

Tai Wan hei hian ying (Taiwan black movies) Hou Chi-Jan (2005) Taiwan
Als anys 80 a Taiwan va nèixer un corrent cinematogràfic molt popular, les black movies. Una barreja de cine social, amb crims, sexe i violència, que esquivava com podia la rígida censura. Chi-Jan combina fragments d’aquestes pel·lícules amb entrevistes als seus protagonistes, amb la intenció de recuperar auqest moviment i fer un retrat polític i social de l’època.
dimecres 3/5 a les 20:30 CCCB (Montalegre 5) entrada 5€
dissabte 6/5 a les 20:00 Casa Àsia (Diagonal 373) entrada gratuïta
.

.
Ski Jumping Pairs Road to Torino 2006 Rihiro Mashima (2005) Japó
Fals documental en to hirònic. Un professor de física ha descobert un nou esport: el salt de dos esquiadors en un sol esquí. Dedicarà tota l’energia de la seva vida en convertir aquest esport en olímpic, i sembla que la gran oportunitat podria ser en les Olimpíades de Torí. Burla de les pel·lícules de superació de l’adversitat i dels subproductes televisius en aquesta línia. La pel·lícula neix d’un treball anterior, un exitós curt d’animació, amb el mateix argument. Utilitza aquí també el recurs de les animacions.

dimecres 3/5 a les 18:15 i divendres 5/5 a les 22:45
CCCB (Montalegre 5) entrada 5€

Pinku Ribbon Kenjiro Fuji (2005) Japó

Documental sobre un gènere cinematogràfic japonés a la baixa, el pinku ribbon, una espècie de cine porno light fet amb pressupostos mínims. Durant dècades va ser molt popular, i directors actualment reconeguts van fer les seves primeres pel·lícules amb aquestes pel·lícules. Les entrevistes a aquests realitzadors portaran el pes del documental.

- Altres pel·lícules -

Jouen Baewoo (Un gran actor) Shin Yeon-Shick Corea del Sud (2005) 175 mins
Proposta arriscada d’un jove realitzador coreà. Plantejada entre la ficció i el documental, és la història d’un insegur aspirant a actor que acaba d’entrar en una companyia de teatre contemporani. Decideixen anar a buscar un veterà actor ja retirat, el “gran actor”, per empapar-se del seu coneixement i èxit. Però el gran actor començarà a obrir més dubtes que esperances. 3 hores de pel·lícula, en blanc i negre, quasi tota l’acció transcorre dins el teatre, pressupost baixíssim (uns 3.000€), experimenta sobre els processos creatius i el creixement espiritual.
dimarts 2/5 a les 18:00 Casa Àsia (Diagonal 373) entrada gratuïta

Un gran actor, Yeon-Shick (2005)

Sulanga enu pinisa (La terra abandonda) Vimukhti Jayasundara (2005) Sri Lanka –França
“Más de veinte años de intermitentes enfrentamientos entre el gobierno y la guerrilla tamil, y un reguero de medio millar de muertos, crean una situación a la que difícilmente puede sobreponerse la población de Sri Lanka. (…) un filme de guerra sin guerra, rodado en largos y gélidos planos, protagonizado por un familia que habita una casa entre dos árboles en una tierra abandonada. (…). Un escenario arrullado por el viento e imbuido de un inusual y pictórico sentido poético en el que el tiempo se dilata y en el que se funden pasión, crueldad y desesperanza. Caméra d’Or, Un Certain Regard, Cannes 2005
diumenge 30/4 i dimecres 3/5 a les 20:00
Aribau Club (Gran Via 567) entrada 2,5€

La terra abandonada, V. Jayasundara (2005)

Grain in ear Zhang Lu (2005) Xina, Cora del Sud
“Cui Shunji forma parte de la minoría coreana en China. A este desarraigo se le suma su condición de mujer pobre y sola. Su marido está en la cárcel. Ella vive con su hijo en una construcción a la que difícilmente se la puede catalogar como casa (…). Sus vecinas son unas prostitutas con las que comparte muchas circunstancias adversas y un poco de calor humano. Para ganarse la vida vende kimchi, un plato típico coreano, en un puesto ambulante para el que no tiene permiso oficial”
“El director no mueve la cámara hasta la secuencia final y otorga un gran poder comunicativo al sonido, hasta el punto de que la banda sonora sigue narrando la historia cuando la imagen ya ha desaparecido para dejar paso a los créditos finales. Grain in Ear sitúa a Zhang Lu junto a los mejores directores de la llamada sexta generación, como Jia Zhangke y Wang Chao, con quienes Zhang comparte una similar concepción estética y ética del séptimo arte.”
dijous 4/5 a les 20:30 i divendres 5/5 a les 22:30
Aribau Club (Gran Via 567) entrada 1,5€
.

.
Be with me Eric Khoo (2005) Singapur
“Tras situar a Singapur en el mapa cinematográfico mundial con la realización de dos aplaudidos largometrajes (Mee Pok Man en 1995 y 12 Storeys en 1997), Eric Khoo abrió en Cannes la pasada edición de la Quinzaine des Réalisateurs con esta nueva película en la que el amor, la esperanza y el destino protagonizan tres historias de ficción ligadas a través de la autobiografía inédita de Theresa Chan, una mujer de 61 años, ciega y sorda desde su infancia.” (…) “una cinta relajada y naturalista, que se mueve entre la ficción y el documental y cuya extrema parquedad de diálogos no hace sino enaltecer la belleza de un conjunto profundamente emotivo y universal.”
dimarts 2/5 a les 20:00 i divendres 5/5 a les 18:00
Aribau Club (Gran Via 567) entrada 2,5€

"La casa de mi abuela" article de La Vanguardia

2006-04-14T20:24:00.000+02:00

La casa de mi abuela Retrato de abuela con nieta al fondo
Marta Andreu - 12/04/2006 - La Vanguardia, suplement Culturas

Tras una larga carrera por festivales internacionales y después de obtener, entre otros, uno de los premios más prestigiosos, el del festival de Amsterdam, se estrena finalmente La casa de mi abuela,un filme definido como documental, aunque quizás deberíamos ir pensando en cómo clasificar este cine que lejos de documentar la realidad nos cuenta la vida, construyendo una ficción a partir de lo real. Su director, Adán Aliaga, trabajó con la cámara a lo largo de tres años, primero persiguiendo los eventos, luego provocándolos. El resultado es una película que retrata la relación entre Marita y su nieta Marina en un momento crucial, los meses previos a la pérdida de la casa de la abuela.

Marita habita sus días con múltiples quehaceres. Carga con las bolsas de plástico de la compra; limpia el patio de la casa; merienda con las amigas; arregla la tumba de su marido; se saca la silla al fresco... Pero todo ello no viene a proponer un retrato de la vejez, con la nostalgia y contemplación que de él cabría esperar. Todo lo contrario. En este universo de rutinas cumplidas con precisión aparece Marina, una niña de seis años que tiene como objetivo trastocar el lento transcurrir que se le supone a todo aquello que rodea a su abuela. El silencio de la tarde de la silla al fresco se convierte en un ruidoso correr de un lado para otro; las ratas del patio de la casa ya no tendrán respiro; la misa deviene insufrible; la visita al cementerio se descarga de lo que podía contener de ritual.

Delante de su nieta, Marita pierde a menudo el control, redibujando la imagen tópica y se convierte ella también en un elemento provocador no sólo en su relación con la niña, sino también para el director. Éste, nieto a su vez de Marita, le devuelve la mirada en una forma fílmica intrépida, voraz, en la que se traduce esta relación alocada, casi irreverente entre las dos protagonistas. Para ello, filma desde dentro, a una distancia desde la cuál puede tocar aquéllo que registra y ser tocado por ello.

Se trata de mostrar cómo es compartir este espacio, real y fílmico, generando situaciones que partan de la participación. La película se construye con la complicidad de los personajes, que convierten una relación imposible en un intercambio lleno de posibilidades narrativas. Como dijo el cineasta holandés Johan Van Der Keuken, "desde que una persona es filmada deja de ser una persona para devenir un trozo de ficción, de material filmado..."

Y entre tanto ajetreo, emergen momentos preciosos en dónde la abuela reencuentra su soledad, o lo que es lo mismo, el televisor, con el cual comparte el sueño, la fe (las misas retransmitidas en directo) y pequeños avatares con las ondas hertzianas. De nuevo el humor, pero también la ternura de una mirada comprometida con aquello que filma. La misma que se destila en los pequeños gestos cómplices que viajan entre Marita y Marina. Las manos cogidas delante de las máquinas que reducen la casa a ruinas. La casa en la que Marita ha vivido durante cincuenta y nueve años no es sólo el espacio ocupado por los personajes. Es el protagonista silencioso, llamado a la desaparición. Sus paredes desgastadas van adquiriendo vida a medida que vamos tomando consciencia de su final anunciado.

Para construir hay que destruir. Y La casa de mi abuela nos lo recuerda sin atisbos de tragedia. La historia de Marita y Marina está llena de vitalidad cinematográfica pero es cierto que la desaparación de la casa las devuelve (y a nosotros con ellas) del sueño a la realidad. Y entendemos que estamos asisitiendo a un cambio esencial, al final de una época en el devenir de una vida. Reconocemos el valor del sentirse de un lugar. Conservar las paredes que van acumulando recuerdos. Reencontrar, alrededor, las caras de siempre, las de los que conocemos pero también las de aquellos que no sabemos nombrar y que habitan nuestra cotidianidad y que son una marca más del paso del tiempo. Porque como dice la frase completa de Van Der Keuken, "desde que una persona es filmada deja de ser una persona para devenir un trozo de material filmado... Y no obstante continua existiendo".

Entrevista a Patricio Guzmán

2006-04-06T18:17:00.000+02:00

Patricio Guzmán (Santiago de Chile, 1941). Tòtem del cinema documental. Està aquesta setmana a Barcelona, oferint un seminari a través de l'associació Tercer-ojo. Quatre títols han marcat la carrera del xilè com a realitzador: "La batalla de Xile" (1972-1979), "La memoria obstinada" (1997), "El caso Pinochet" (2001) i el darrer treball "Allende" (2004). Però la seva filmografia va bastant més enllà. Si voleu aprofundir en la seva trajectòria, us recomano el llibre "Patricio Guzmán" de Jorge Rufinelli (Ed. Cátedra, 2001, Madrid) i l'enllaç The films of Patricio Guzmán.

Dura 6 minuts.

Festival de Málaga

2006-03-26T20:44:00.000+02:00

La Vanguardia 26/03/06

"Respecto a la sección documental, el premio a la mejor cinta ha sido para Sueño a piñón fijo, de Rafael Benito; el premio del jurado, para El cerco, de Nacho Martín y Ricardo Íscar, y el premio del público, para Aguaviva, de Ariadna Pujol, y el jurado ha concedido una mención especial a Objetivo Irak, de Rashed Radwan."

Ampliarem una mica la escasa informació. El cerco es un curt documental que venia de guanyar a la Berlinale en la seva categoria. S'ha pogut veure als Verdi aquestes darreres setmanes. Desde ReservoirDocs vam entrevistar Íscar arrel d'una altre peli, Tierra Negra. Sinopsi del Festival: "Cada año miles de atunes se adentran en el Mediterráneo. La mano del hombre acecha en un ritual de muerte y sangre: trescientos atunes caen encerrados en un cerco de redes. Aterrorizados, salpican con sus colas hasta convertir el círculo en una enorme cortina de agua."

Sueño a piñón fijo de Rafael Benito Haerl la vam poder veure al Docúpolis. Aquesta és la sinopsi: "Jean Marie ha estat bici-missatger pels últims deu anys. Innovador per a organitzar els “alleycats” (carreres de missatgers) a Londres, l'i el seu amic Mike organitzen la primer “alleycat” en la congestió i el tràfic dels carrers de París ... La pel·lícula descriu l'intent de Jean Marie per donar-li sentit a la seva vida. Essencialment, són part d'un subcultiu urbà que celebra la independència, risc i llibertat en una vida contemporània de la ciutat."

Aguaviva és un doc, no estrenat als cinemes, de la realitzadora catalana Ariadna Pujol. Extracte d'una crítica de la revista digital Filasiete: "Aguaviva es el nombre de un pueblo del noreste de Teruel, donde el alcalde ideó un plan para evitar el despoblamiento: un llamamiento a inmigrantes para que se establecieran allí a cambio de trabajo y vivienda. Con un trabajo "forjado a fuego lento" (ha tardado 3 años en finalizarlo), la directora catalana ha sabido transmitir de un modo tierno y emocional las tensiones y los problemas de adaptación que surgen entre los lugareños y los nuevos pobladores. (...) Pujol sabe contar su historia y lo hace en el tiempo preciso (se agradece que la película dure 95 minutos): aunque el ritmo es tranquilo, no se hace pesado. Con diálogos escogidos, te introduce en el universo íntimo de unos personajes a los que se coge cariño. / Sofía López"

Festival de Málaga - secció documental

Nuit et brouillard, d'Alan Resnais

2006-03-11T13:57:00.000+01:00

A l’Ateneu Barcelonès porten a terme un cicle sobre la representació de l’Holocaust en imatges. S’allargarà fins a l’abril. Ahir divendres 10/03 van projectar Nuit et Brouillard d’Alain Resnais. El conferenciant, Joan Minguet Batllori, profesor d’art de la UB, va fer una exposició molt completa: una àmplia aproximació històrica al procés de creació de la pel·lícula i també unes reflexions al voltant de les imatges que aquesta ens aportà. Us ho faig arribar recopilant el que va dir, i aportant petits detalls complementaris propis.

Preproducció
Nuit et Brouillard (Nit i Boira) és una pel·lícula pionera, la primera amb vocació de donar a conèixer la barbàrie dels camps nazis. Abans només hi havia hagut documentals de guerra filmats per tropes aliades.

La pel·lícula neix d’un encàrrec del Comité Francés d’Història de la Segona Guerra Mundial, estament creat a inicis dels 50 amb l’objectiu de recuperar la memòria a través de publicacions, exposicions, pel·lícules… Inicialment la idea era fer un documental sobre els camps de concentració alemanys i francesos.

En aquella època Resnais es dedicava a fer documentals, sobretot d’art (Gauguin, Van Gogh, sobre el Gernika…) Havia creat polèmica per no presentar les pintures senceres. En filmava parts, trossejava l’obra. Fou un dels primers en trencar aquesta llei no escrita de respectar el quadre en la seva totalitat.
Quan l’encàrrec li arribà, li suposà un respecte molt fort. Com que personalment no havia viscut l’experiència, va demanar per realitzar l’obra una persona al seu costat que hagués viscut els esdeveniments que anaven a filmar. La persona triada va ser un poeta, Jean Cayrol.

Cayrol (Bordeaux 1911-2005) havia format part de la resistència francesa. L’any 42 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen. El 1945 escriví un llibre de poesia relatant el que havia viscut, el titulà Poèmes de la nuit et du brouillard. Nuit et brouillard, en català Nit i Boira. En cap cas és un títol poètic, encara que pugui semblar-ho. En alemany Nacht und Nebel (NN), va ser un decret del govern nazi de finals de 1941. Es tractava de deportar a tots els enemics o opositors al govern del Reich. Totes aquestes persones havien de ser conduides a territori controlat pels alemanys i havien de desaparèixer sense deixar rastre (ni documents, ni cossos). Havien de desaparèixer en la foscor de la nit i la boira. Cruelment els nazis rescataren aquests mots de l’opera de Wagner l’Or del Rhin. Així, hi havia deportats que portaven cosits en la seva roba dues enes, així com d’altres portaven un triangle verd o vermell, una S…
Resnais, doncs, va ser ajudat per Cayrol: amb la seva experiència a Mauthausen, amb els poemes i la redacció del text de la pel·lícula.

La idea inicial de parlar també dels camps de concentració francesos no era ben vista pels estaments polítics. Finalment aquest aspecte va quedar molt diluit, fins i tot censurat. Un pla on apareix un gendarme vigilant un camp de concentració francés va ser retocat, un element de l’uniforme clarament identificable amb França va ser tapat. Així només és identificable pel barret que porta.

Rodatge
Resnais es va centrar bàsicament en 4 registres. Imatges en color rodades el 1955, ensenyant com estaven els camps d’Auschwitz i Maidanek (buits i abandonats). La majoria de plans són lents travèlings. Arxius que rodaren les tropes aliades quan entraren en alguns camps. També utilitzà algunes imatges de les tropes soviètiques. Més tard s’ha descobert que aquestes són recreades amb els mateixos presoners. Amb els soviètics ningú filmava. Aquests plans són visibles per les robes massa netes i noves dels alliberats. També utilitza material fotogràfic, així com algunes pel·lícules per il·lustrar l’ascens de Hitler (Riefenstahl i d’altres).

Edició
La cronologia de la pel·lícula no és especialment encertada. El 1955 el tema dels camps estava molt menys estudiat que ara. Per exemple, segons la pel·lícula sembla que els camps d’extermini comencessin a existir desde 1933 i no va ser així. Per tant, el documental respon als coneixements històrics del moment.

Resnais construeix un relat manipulador sense ocultar-ho. Usa una construcció cíclica, circular, on vol marcar una clara pauta de lectura.
El primer pla mostra el cel blau, el narrador parla de “un paisatge tranquil”, fins que la càmera va baixant i veiem el filat d’un camp. Repeteix aquest petit esquema vàries vegades, paisatges tranquils destorbats per punxes, filferros… De sobte passem al blanc i negre: el III Reich. Manifestacions, Hitler, banderes. Per entrar en fotografies dels camps (“camps de tots els estils” diu la veu en off, amb un text cínicament irònic sobre el paper dels arquitectes). Després de tota aquesta introducció veiem finalment persones presoneres... però encara lliures. Grans multituds en estacions de tren, grans grups de gent conjunta però solta. Després comença a mostrar algunes fotos del camp: números tatuats als braços, gent nua, els escuts a la roba, el signe NN. És un ritme ficcional. Poc a poc va buscant el clímax, entrant en la desolació. Imatges que ens van preparant per la barbàrie.

Fins al minut 15 (el documental dura 32 minuts) no apareixen els primers morts. El primer que veiem és el d’un pres enganxat al filferro. És el punt de partida d’una cascada de fotos de morts, humiliacions, confrontades amb imatges de la benestança dels SS alegrement amb la família… va creixent fins a les imatges més bèsties (decapitacions, piles de cadàvers arrossegats amb una excavadora…) i els relats més esgarrifosos.

Tot aquest camí cinematogràfic porta cap a la conclusió final: La pregunta. Amb imatges d’uns oficials alemanys defensant-se en un judici, el narrador dispara: “Jo no sóc responsable – diu el kapo. Jo no sóc responsable – diu el comandant. Jo no sóc responsable … Llavors… qui és el responsable?”

La crítica
Resnais va més enllà de la denúncia històrica per recuperar la memòria. Planteja que Nit Boira serveixi per revisitar constantment les barbaritats que l’ésser humà pot acabar fent. És una obra per evitar l’amnèsia. Avui en dia podem trobar algunes similituds (encara que podrien ser llunyanes) amb els “camps de presoners” de Guantánamo o Abu Gahrib, on hi ha gent presonera desde fa 3 anys, sense judici ni acusacions, amb tortures denunciades i probades. Una violació constant i flagrant dels drets humans als ulls de tot el món. “Llavors… qui és responsable?”

Malgrat la perfecció i la consagració històrica d’aquesta pel·lícula hi ha alguns elements que donen peu a la discussió i al controvèrsia. Una d’elles és que a Nit i Boira no coneixem cap cas concret. Veiem molts morts però no n’identifiquem cap. Buñuel va dir que entenia millor el patiment d’aquesta situació llegint el diari d’Ana Frank, que veien aquesta pel·lícula. També s’ha dit que potser es deixa emportar una mica per la fascinació de l’horror. I després hi ha una corrent que defensa que per poder parlar de l’holocaust hi ha imatges que no s’han de mostrar. És una línia que es respecta bastant, explicar-ho a través de metàfores. No va ser la vessant escollida per Resnais.

Una retrospectiva reúne el mejor cine documental japonés

2006-02-17T23:00:00.000+01:00

El festival navarro Punto de Vista exhibe 238 largometrajes y 124 cortometrajes

Mikel Muez. Pamplona. El País 17/02/06

El festival internacional de cine documental Punto de Vista, que se inicia hoy en Pamplona, ofrece la primera retrospectiva sobre el cine documental japonés realizada en España. Además de su sección competitiva, con 15 largometrajes y nueve cortos, el festival exhibirá largometrajes de la gran figura del cine de no ficción nipón Ogawa Shinsuke, además de estrenos absolutos de directores como Kamei Fumio, Susumu Hani, Shohei Imamura o Tsukiomoto Noriaki.
El jurado del certamen, formado por el profesor y crítico de arte Francisco Calvo Serraller, la cineasta Mercedes Álvarez, los profesores de ciencias cinematográficas Abé Mar Nornes, de la Universidad de Michigan, y Makato Satô, de la Universidad de Tokio, y el fotógrafo Carlos Cánovas, premiará la sección de concurso, compuesta por cintas seleccionadas de entre los 238 largometrajes y 124 cortos procedentes de 46 países que optaron a la muestra organizada por el Gobierno de Navarra.
Sin embargo, uno de los puntos de mayor interés de la presente edición del festival es la retrospectiva que bajo el título de El cine de los mil años permitirá ver por primera vez en España películas documentales realizadas en Japón entre 1939 y 2004, algunas de las cuales llegaron a Europa en una retrospectiva organizada por el Centro Pompidou de París a comienzos de la pasada década.
El cine documental japonés tiene su primer autor en Fumio Kamei, equiparable a documentalistas como Robert Falherty, Dziga Vertov y John Grierson, del que se proyectará en Pamplona Fighting Soldiers (Tatakau heitai), un filme pacifista de 1939 que fue prohibido por la censura japonesa de la época. Pero la eclosión del género documental vendría después de la II Guerra Mundial, cuando los cineastas se echaron a la calle para indagar con su cámara la realidad de un país devastado y obligado a someterse a profundos cambios sociales y psicológicos como consecuencia de la derrota.
En ese contexto histórico, el género documental produjo un repertorio de obras de gran variedad y riqueza que alumbró a un puñado de cineastas casi desconocidos en Occidente a pesar de su importancia en la evolución cultural de su país, como Shinsuke Ogawa, considerado como el mejor documentalista japonés y al que el ciclo dedicará un apartado especial; Toshio Matsumoto, Sasumu Hami y Tuskimoto Noriaki, que crearon una tradición continuada por los realizadores actualmente en activo, Kazuo Hara, Naomi Kawase y Makoto Satô, o Shohei Imamura, más conocido por el público occidental por sus películas de ficción, dos veces Palma de Oro en Cannes, del que se proyectará en Pamplona La historia de Japón tras la guerra contada por una camarera. De Naomi Kawase, ganadora de la Cámara de Oro en Cannes en 1997, se proyectarán El abrazo y En el silencio del mundo.
A Pamplona acudirá el documentalista Makoto Satô, que presentará sus películas Living on the river Agano y Memories of Agano. Como aperitivo del ciclo que hoy se abre en sus dos sedes oficiales (edificio Civican y cines Golem), el festival presentó ayer el libro El cine de los mil años. El cine documental en Japón (1945-2005), primera publicación en castellano sobre el cine documental de Japón con una compilación de ensayos y entrevistas con cineastas esenciales de este periodo y una cronología que contextualiza obras y autores.
Respecto a la sección oficial, se proyectarán 15 largometrajes procedentes de Suiza, Canadá, Australia, Francia, Turquía, Bulgaria, Bélgica y España. Nuestro país aporta las películas El esteticista, de Sergio Oksman; Pablo del Amo, montador de ilusiones, de Diego Galán; La casa de mi abuela, de Adán Aliaga; Tierra negra, de Ricardo Iscar, y La doble vida del faquir, de Elisabet Cabeza y Esteve Riambau. Los cortometrajes seleccionados a concurso proceden de Estados Unidos, Rusia, Kirguistán, Singapur, Bélgica, Alemania, Francia y España, que tendrá una única cinta a concurso, Nenyure, de Jorge Rivero. El festival, que tiene un presupuesto de 152.000 euros, otorga premios por valor de 22.000 euros al mejor largometraje, mejor cortometraje, mejor director y premio especial del público.
Además de un homenaje a la productora de cine X Films, creada por el constructor Juan Huarte para explorar el mundo del arte y la cinematografía y en la que rodaron sus primeros trabajos cinematográficos Luis Eduardo Aute, José Luis Garci, Claudio Guerín o José Luis García Sánchez, entre otros, el certamen navarro incorpora en su sección Festival de festivales lo más selecto de la producción de cine documental de cada año, en este caso, de 2005.
Los espectadores que acudan a Pamplona hasta el próximo 25 de febrero podrán ver en la gran pantalla títulos como Born into Brothels, de Ross Kaufmann y Zana Briski, ganador del Oscar al mejor documental de 2005; A pipeline next door, de Nino Kirtadzé, reciente premio ARTE de la Academia Europea del cine; la obra de Leonard Retel Helmrich shape of the moon, Gran Premio del Jurado en el Festival de Sundance; The 3 rooms of melancholy, dirigida por Pirjo Honkasalo, y El perro negro, último trabajo de Péter Forgács, que obtuvo el premio al mejor documental en el Tribecca Film Festival de Nueva York (2005).

Enllaç al diari

Entrevista a Viktor Kossakovski

2006-02-05T04:05:00.000+01:00

Entrevista: subtítols en català
Arrel de la retrospectiva vaig escriure un article parlant de la seva vida i pel·lícules. Aquí.

El mes de gener d'aquest 2006 també vaig entrevistar a Ricardo Íscar.

Especial Victor Kossakovski

2006-01-21T09:26:00.000+01:00

Victor Kossakovski (St. Petersburg 1961) és un dels realitzadors de cinema documental amb més renom del panorama actual. El Festival de Cinema d'Europa Central i Oriental li dedica una retrospectiva els propers dies a Barcelona. És per això que a Reservoir Docs fem un breu cop d'ull a la seva trajectòria. La informació que trobareu citada ha estat extreta de la revista "Images documentaires" (núm.50-51, 1er semestre 2004, pg.63-76). Ell mateix va escriure tot el text (Autobiografia), per tant les cites són les seves pròpies paraules. Al final del text trobareu una llista amb enllaços per poder ampliar informació.

Breu biografia

Kossakovski porta tota la vida en el món del cinema. La seva passió per la fotografia el feu entrar amb menys de 18 anys a treballar en uns estudis cinematogràfics a St. Petersburg. Començà treballar al costat dels realitzadors i camarògrafs soviètics més destacats del moment, entre ells Sokurov, aprenent totes les facetes d'una producció. Realitzaven informatius d'uns 10 minuts, i al llarg de l'any en feien un centenar. "Algunes vegades eren remarcables documents de l'època. D'altres, propaganda ideològica. Eren lluites contràries: cinema autèntic i cinema fals, art i propaganda". El 1986 marxà a Moscú a una escola de realitzadors. És aquí on en breu iniciarà la seva filmografia com a director de cinema documental, una trajectòria marcada per l'originalitat, la independència, i les trabes econòmqiues per poder culminar els projectes. Ha realitzat 9 documentals i ha participat en molts altres projectes.

Losev 1989

"Alexis Fiodorovic Losev, nascut el 1893, era un gran filoòsof rus. En realitat, era un dels representats més importants de la cultura del segleXX, però a la URSS, desde 1930, van deixar d'editar els seus treballs filosòfics. La gent il·lustrada es passava en secret els seus llibres". Lenin purgà el 1922 a filòsofs i pensadors simbolistes, expulsant-ne 220 en un vaixell. Losev no va ser expulsat, doncs era massa jove, però més endavant no acceptà el règim socialista i el 1930 va ser enviat a un gulag. Al cap d'un temps allí, es quedà cec. El deixaren en llibertat però li prohibiren publicar sobre filosofia. Quan Kossakovski si apropà per entrevistar-lo i grabar-lo, el filòsof tenia ja 94 anys. Ningú havia enregistrat mai imatges d'ell, no hi havia ni fotografies.

Na Dniakh (L'altre dia) 1991

"El setembre de 1991 vaig veure un home estirat al carrer. Era mort. Vaig trucar a la policia i vaig entrar a casa. Una hora després, mirant per la finestra, vaig veure que el cadàver encara era al mateix lloc. Vaig tornar a trucar. Dues hores després tot estava igual. Jo acabava d'arribar de Moscú, on en el Kremlin s'havia pres la decisió de tornar el nom de St.Petersbourg a Leningrad, en el cinquantè aniversari del setge (setembre de 1941). Em recordava del setge pels noticiaris, imatges de cadàvers als carrers, gent morta de fam i de fred, morts que ningú recollia. Vaig baixar al carrer a grabar, i vaig filmar 8 minuts. Tampoc tenia més pel·lícula."

Bélovy (Els belovs) 1993

"L'amor que tinc davant els personatges i la incomprensió enfront la seva manera de viure estan barrejats de manera indivisible". L'Anna és una pagesa que viu amb un dels seus germans, en un petit poble rural de Rússia. L'Anna canta, balla, plora, riu, munyeix les vaques, discuteix amb el seu germà alcohòlic... viu els dies enyorant un amor perdut. Kossakovski filma amb una proximitat i una sensibilitat màxima.

"Vaig arribar al poblet amb tres joves ajudants, un càmera, un ajudant de càmera i un sonidista. Ens vam passar les dues primeres setmanes del rodatge collint patates, reparant valles o anant a collir xampinyons amb els Belov. Pràcticament no vam rodar res. Un mes més tard vam tornar, només un ajudant i jo. Amb aquest equip mínim va ser més fàcil rodar".

"Volia fer un film que escapés dels gèneres, és per aquest motiu que pasa fàcilment de la comèdia a la tragèdia, i després apareix la tragicomèdia".

Un dels millors documentals de la dècada dels 90.

Sreda 19.7.1961 (Dimecres 19.7.1961) 1991-97

Documental rodat al llarg de cinc anys i molt afectat per les crisis econòmiques que en aquells anys sacsejaren Rússia. És la recerca d'aquelles persones que van nèixer el mateix dia i any, i en la mateixa ciutat, que el realitzador. Roda la recerca i els entrevista, fent un retrat molt personal de la seva generació.

Ya vas lyubil - tri romansa (T'estimava - tres romances) 1998-2000

Unió de tres documentals. Pavel and Lialia, romança de Jerusalem és un documental sobre una història d'amor, la de dos exprofessors seus de cinema que decidiren deixar Rússia i passar els últims anys de la seva vida a Israel. Kossakovski el visita allí, però es troba amb en que en Pavel té un estat físic i mental molt deteriorat. L'amor de la Lialia pel seu marit està filmat amb una ètica i una sensibilitat úniques. Per desgràcia, 60 minuts de pel·lícula van ser destruits per accident al laboratori. Tot i així, és un documental excel·lent.

Sasha i Katia, jardí d'infància és una història d'amor de nens petits. Intentant rememorar històries personals de la seva infantesa, Kossakovski va recòrrer desenes de parvularis de St. Petersbourg, fins a trobar aquesta història que és un triangle amorós infantil.

El tercer documental sobre l'amor és Sergei i Natasha, romança de províncies. Uns joves russos de 20 anys que decideixen casar-se, a pesar de que la seva dependència econòmica de la família és total. Kossakovski filma els preparatius de la boda, que recauran també en els familiars.

Tishe! (Silenci!) 2002

Un dels documentals més originals dels últims anys. Durant el període d'un any, Kossakovski filmà desde la finestra de casa seva el tros de carrer que allí veia. Unes 10 hores de pel·lícula a l'atzar, rodades en els seus dies lliures. El resultat és una peculiaríssima pel·lícula sense paraules, amb una música genial, on veiem la vida transcòrree per aquest tros de carrer de St. Petersburg, possible mirall de tot un país. Un asfalt atrotinat que diversos operaris intenten millorar, una parella d'embriacs, la neteja dels edificis, el temps que passa... "Grabar així podia semblar fàcil, absurd o fer-ne similituds amb les càmeres de vigilància. L'estructura que usa, però, és la clàssica: 12 minuts de plantejament, 60 minuts de nus i 12 minuts de desenllaç, separats per foses en negre." A tall anecdòtic comentar que hi ha un documental agermanat a aquest, realitzat a Barcelona per Facundo Beraudi. De títol Pelayo 36, va grabar desde la seva finestra que dóna al transitadíssim carrer Pelai. És anterior al de Kossakovski i té algunes diferències de forma. Ha participat en festivals internacionals.

Sviato (2006)

L'últim documental de Kossakovski, recent sortit de la sala d'edició. De nou el rus ha fet un documental molt original sense moure's de casa seva. Aquesta vegada s'ha centrat en el seu fill, Sviato, que tot just té dos anys. Durant aquest periode li ha estat amagant tots els objectes en els que es pogués veure reflexat (culleres, vidres...). No va deixar ni un mirall en tota la casa. Així, quan al cap del temps li posa un mirall davant perquè vegi per primer cop la seva imatge, Kossakovski el filma. Durant 25 minuts, un sol pla. El nen descobreix el mirall i comença a fer de les seves. Molt bona acollida entre el públic.

Borowitschi Viola Stephan (1996) Rússia-Alemanya

Stephan és una realitzadora alemanya, també habitual productora dels documentals de Kossakovski. Borowitschi és una petita ciutat a camí entre St. Petersbourg i Moscú, on la seva vida es majoritàriament rural. Havia tingut alguna idnústria en l'era soviètica, però ara el que compten són les collites de patates i les botes que els protegeixin del fred, doncs s'apropa l'hivern. Kossakovski va fer la fotografia i l'edició d'aquesta pel·lícula.

"Considero al càmera l'actor principal del cinema documental. És per això que, sempre que és possible, sóc jo qui estic al darrera".

Enllaços:

Article sobre Bélovy i entrevista sobre Tishé, en català

Crítica sobre "Sreda 19.7.1961" del New York Times, en anglès

Crònica d'una retrospectiva a Argentina

Web de Sreda: la productora de Kossakovski i Stephan, filmografia completa d'amdós, en anglès

Entrevista a Ricardo Íscar

2006-01-02T21:36:00.000+01:00

31.10.06: Tierra Negra guanya el festival Docs Lisboa 2006.

"Tierra negra" és un excel·lent documental que arribà a Barcelona el 2005. Ens apropa a la realitat d'uns miners lleonesos, amb una mirada tan valenta com reflexiva, amb un ull fascinat per aquests durs homes i per la seva dura vida. Realitzat per Ricardo Íscar (Salamanca 1961) va tenir una difusió lamentable, com és habitual amb els documentals de creació. Estrenat a Barcelona a principis d'agost (3 setmanes a l'Icària), al setembre el repescà el Boliche (dues setmanes, però amb horaris molt limitats). A Madrid va estar una setmana als cinemes. A la majoria de ciutats d'Espanya no va arribar mai. A pesar de que la crítica la va elogiar, la publicitat va ser nul·la. Si se us va escapar, la Filmoteca us dóna l'oportunitat, no la desperdicieu:

dimarts 10/1 a les 22:00

dimecres 11/1 a les 19:30

A mi em va agradar molt i per això vaig entrevistar el realitzador. El resultat: aquí. Dura 6 minuts.

Listen up and I'll tell a story about an artist growing old...

2005-12-27T12:54:00.000+01:00